espera. Jo'm passaría la vida rient y plorant, besant els peus als bons y anant á bofetades ab els dolents. Som jove y no tinch cap motiu personal de queixa contra la societat ahont tot just acabo d'entrar, y ja'm trobo carregat ab un farsell de preocupacions que hi há moments en que'm pesan y'm fan dubtar. ¿Perquè no havíam d'esser com aquell bordegás que's veu allí baix, jayent, tan indiferent, sobre la llosa d'un sepulcre?
—Me sembla qu'aquesta idea es una mica injusta, —observá ignocentment la Montserrat.— Míri, jo som una pobra noya á qui no han ensenyat més ciencies ni més filosofíes que la doctrina cristiana, y ab això n'he tingut prou pera viure fins ara en una mena de passivitat, una mena de felicitat inconscient, com la d'aquell noy qu'allí dorm. Mes, desde algun temps, me sento cambiada y'm commouen coses qu'abans m'eran indiferents. Percibeixo sensacions noves, com si als ulls de l'ánima se hi descorregués un vel, deixantme entreveure nous horitzons y nous obgectius. Això, es veritat que'm dona desficis y malestar; però com me sembla que no hi há ofensa de Deu, estich lluny d'anyorar la indiferencia d'abans.—
En Ramon abrigá la Montserrat ab una indefinible mirada, que la feu enrogir y abaixar el cap confosa y com avergonyida de ses propies confessions. El jove, que feya díes espiava
