Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/235

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


pistola al pit. Jo demano, vostès son lliures de concedir ò de negar.

 Donya Dolors se mogué en son seti, dirigint una rápida mirada al senyor Rector, quí'n feu cas omís. També feu cas omís don Eudalt de les paraules qu'aquest acabava de pronunciar, y continuá:

 —La casa de Serra Bruna es de les més antigues de la montanya y porta'l nom desde sa fundació. Ella s'ha distingit sempre per conservar ses antigues costums y may ha necessitat puntals de ningú. ¡Vatja! vull dir que si ara, per voler de Deu, s'ha de perdre'l nom per falta de varó, vull que qui'l substituheixi sigui de la mateixa fusta que'ls passats, ¡vatja! un home aixís, com nosaltres, á tay de montanya; vull que'ls interessos del patrimoni no'n pateixin y... ¡vatja! no vull anarmen al altre món ab el remordiment de que mos néts puguin, per ma culpa, veure, á mal borrás lo que tant ha costat de conservar.

 El bon senyor respirava sempre per les ferides, y mossen Joan, que'l coneixía prou, volgué portarlo fins al cap d'allá, sens dubte ab la esperansa de que, fentli traure totes ses armes, li sería després més fácil rendirlo.

 —Escolti, don Eudalt, —li digué ab sa fina mitja rialla;— ¿voldría dirme quína opinió té formada de mon nebot?

 —¿El seu nebot? —digué don Eudalt, posat ja