Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/248

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


hi há que tenir en compte que l'esperit de lluyta, no era pas ingènit en ell, apátich per naturalesa é inclinat á les gaubanses de la vegetació y á les egoistes delicies de la familia. Lo que podía semblar enteresa de carácter, no era més que una tossudería de noy afalagat, únich respirall d'una naturalesa mal corretgida, que havía pujat á son albir com els arbres del bosch.

 Aixís, res te d'estranyar qu'en la impressió del primer moment, espantat de la nova turbonada que per aquest cantó li venía á sobre, complicant la ja enredada madeixa del plet que massa que l'amohinava, creuessin per son magí idees d'una transacció més ò menos lleal: idees que desgraciadament no prosperaren.

 Y no prosperaren perque no trobá en sa historia antecedents d'haver transigit may en res y no havía de comensar devant d'en Montbrió, qual recort tenía la virtut de despertarli aquell sentiment d'enveja fins ara desconegut, sentiment agravat per les escoissors del amor propi ferit, y per una quimera fonda que se apoderava de son ser al pensar que un poca solta, un... criatura, li venía á robar, perque sí, la beatífica tranquilitat en que vivía.

 Però'l cas era serio y calía reflexionar. Y reflexionant y posant á proba sa malicia de montanyench, li semblá entreveure un camí pera sortir diplomáticament del pas, inutilisant al pretendent ab ses propies armes.