Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/266

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Com si busqués altres espatlles ahont descarregar ses ires, al sentir don Eudalt les darreres paraules de la seva muller, tot se redressá cridant:

 —¿De quí vols parlar? De segur que't refereixes á n'aquell ximple qu'ha vingut aquí sembrant vents de revolució. Á n'ell, encara més qu'al Cerdá, donch jo la culpa de lo que está succehint. ¡Mala negada..!

 Aquesta altra bofetada vingué á ferir á la pobra Montserrat, qu'esdevingué groga com la cera, tapantse la cara ab el mocador. Donya Dolors, apesarada, capolada y agotades ses energíes, resolgué callar, trobant més dols devorar en silenci ses penes. Allavors don Eudalt, una mica tocat de la violencia de la situació, comensá á garlar per son compte, donant esplicacions que ningú li demanava ni li contradeya.

 Ell ja ho reconeixía que, tal volta, abusava un poch del seu poder, però ¡fillets! estem en un temps que la justicia costa cara y si no's fa pas aixís no s'obté res. També reconeixía qu'era un mal negoci, qu'obtenir una aglá li costaría un roure, ¡però si l'havían picat del honor y ell no era pas home pera deixarse passar la má per la cara, ni la dignitat dels Serra Brunas podía tolerarho! En fí, que teninthi l'honor empenyat, no cediría per res del món. «¡Déixa qu'hagi guanyat, déixa qu'hagi