Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/297

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


toni del Biern, á qui s'encomaná, segons consta en un exvoto qu'encara's veu avuy en la propia hermita.

 «Quan la pedra surt de la má ningú sab ahont va» y la pedra havía ja sigut llensada y corría brunzenta per la Calma: ja havía fet el primer esboranch, ja s'havía comès el primer pecat dels que per endavant plorava poques hores feya mossen Joan y sols Deu era sabedor de ahont s'aturaría. Dret com una bala corría la vacada, empesa per les rehires d'aquells desanimats, per les fonades que rebotían damunt de sos lloms y pels ahuchs dels cans que la flanquejavan, atents á que ni un gra's desfés d'aquella terrible pinya, que deixava un llastimós rastre de son pás per la sucosa gleva.

 El pánich que s'apoderá de les hosts de don Eudalt, al veure venir aquell allau desfet, fou gran. Valga la energía d'en Basi, que feu treballar á tothom pera ajuntar el bestiar gros, adoptant la propia táctica dels contraris. Aixís se formá una altra pinya, darrera la qual s'ampararen pastors y rabadans, vaquers y garrots enlayre, resolts á presentar tota la resistencia possible. Les vassives y'ls orris fòra de tot amparo é incapassos de resistencia, reberen la primera topada: ovelles y moltons corrían adalerats, y belant de pahor davant d'aquell torp bestial. Prompte foren conseguits y per dotzenes comensaren á caure