Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/299

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


dos remolins que, capolantse y ab cruiximent d'ossades, s'empenyían mutuament pel suau declivi, vers l'avench del espadat.

 Allavors fins els més desanimats comensaren á esgarrifarse de les conseqüencies de la seva obra. Se probá de desfer la pinya. Les primeres capes s'esgranavan facilment, y entre elles s'hi veyan brassejar els pastors, verts de terror, com náufrechs entre les desferres del bastiment que s'enfonza. Per lo demés, era ja massa tart: els remolins avansavan sempre vers l'abim y prompte comensaren á estimbarse les besties, per més que lluytavan desesperadament pera arraparse al terreno que'ls faltava sota'ls peus. Llurs bramuls y esbufechs desesperats, la brahó sorda dels cossos que s'estimbavan y de les roques que feyan seguir en sa lluyta per la vida, els escataynets de les grayes y esparvers que á volades fugían de les cingleres, junt ab els renechs y malediccions dels pagesos, desesperats, molts dels quals, arrencantse'ls cabells, ploravan á clams com dones enviudades al contemplar aquell be de Deu que's pedrejava, feya un chor d'una grandiositat esglayadora, com de segur no n'havía ressonat d'altre per aquelles comes desde que allavors, en el gènessis del món, s'enfondrava la crosta de la terra y les montanyes deixavan al descobert llurs feréstegues carcanades.

 Y no era encara prou. No apayvagat aquell