que desde que mossen Joan va venir la primera vegada, era jo'l campaner, l'escolá, 'l sagristá y l'home de confiansa de la casa, ahont menjava y dormía. Mes tan bon punt va entrar aqueixa dona, que no se encara d'ahont rediantre es eixida, y li va donar la fal-lera del estalvi, allò va esser un infern. Semblava ¡puday! que se m'havía de beure les sanchs, tornantse una espieta feta á les orelles del senyor Rector: «¡Qu'ara s'ha esclafat una seba abans de l'hora de dèu!; qu'ahir, quan vostè se'n va anar al llit, va atiar les estelles del foch en lloch d'apagarles á raig de canti; qu'avuy ha fet una tirada del porró, essent aixís qu'al poal hi havía aygua fresca...». No vulga saberho: allò era un viure del puday, y encara si la gasofia hagués anat reventa ray; mes es el cas qu'ab el caldo de l'olla s'hi podía batejar y, si hagués gosat, per tot companatge'ns hauría amorrat al óbit dels porchs. Jo patía, encara més que per mí per mossen Joan, que no sabía còm apariarsho, fins qu'un día vaig dirli: «Bah bah, val, més que partím peres com á amichs, perque sinó encara sería pitjor. Aquesta dona'm crema les sanchs y un día jo faría un desfessit». ¡Puday, nó!, en ma vida m'he estalviat una hora de treball tenint salut, mes tampoch me vull estalviar una seba ni un trago del vert, si això'm plau. «Jo ja li faré la mateixa feyna, si li está be, però vull
