esser amo de casa ¡puday!». Y aixís ho varem fer. Vaig llogar una estada al costat, vaig fer venir una germana viuda ab un noyet y allí estem com uns reys. Mossen Joan ne va passar molta pena, perque m'estima, però com veya que tenía rahó y ell es molt enrahonat, va compendre qu'aixís jo me la passaría mellor y ell s'estalviaría'ls sofocos que la mala bruixa li donava per causa meva.
—Però ¡això sembla impossible! —deya en Ramon.— ¿Còm pot, aquest home, deixarse dominar aixís?
— ¡Ay Deu lo fassa bò! si es com el pa blanch. Diu que tot s'ha de pendre tal com Deu ho envía y que ¿ahónt aniría la pobra dona si ell la treya de casa? Diu també que cada hú ha de portar sa creu; mes jo no hi estich pas conforme ab això. Está be que cadascú porti sa creu, mes jo carregar ab la dels altres ¡repuday!...
—Y 'l poble ¿què hi diu ab això?
—Si, ¿què vol que hi digui? Qu'es un martri. No falta, perxò, qui ho troba un xich be que hi hagi qui'l retingui, perque, com es de tanta bondat y s'escolta á tothom, si no fos aixís la major part del any aniría sense camisa. Emprò'm sembla que no es pas tot hú esser retingut ò anar escanyat. La Curema no ha pas de durar tot l'any. Á més de que'ls horris qui'ls fa es ella, que ja li asseguro que fa bon bossot.
