ve Cesar, —cridava mossen Joan desde'l cap de la escala, obrint els brassos com un Sant Christ, dins dels quals se tirá en Montbrió, no ab aquell enjogassament d'altres díes, sinó ab certa gravetat ò, mellor dit, esllanguiment, que no impedí pas que son oncle l'estrenyés ben fort.
—¡Válgam Deu y lo que't feyas gruar! Ens havías ben aborrit.
—¿Que m'he fet gruar? —feu el jove, corresponent ab cert descuyt á les caricies del vey capellá. —Figuris que vaig rebre al propi ahir á sèt hores del vespre y... ja'm té aquí. ¿Què vol més?
—¿Un propi ahir? respongué'l Rector ab alguna estranyesa.— ¡Ah! ja ho entench, —afegí ab un lleuger deixo de dolsa amargura;— el colós d'or ab peus de fanch s'ha adonat, per fí, de qu'era ben caygut, y esvahit com fum son
