Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/381

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


melancólica visió de línies ascètiques y pures, de tal manera transparentava'ls sofriments de l'ánima aclaparada per un dolor sense expansió, que malgrat sa bellesa, que sintetisava totes ses aspiracions y follíes d'artista enamorat, li produhí un sentiment de pietat profondíssima. —Més encara quan sentí sa veu dolsa y baixa com un sospir que li deya:

 —T'he vist venir y aquells trets se m'han clavat al mitj del cor, penedintme greument d'haverte cridat. Perdónam, que no pensava posar en perill la teva vida. ¿Has près mal, estimat del meu cor?

 —Nó, hermosa, —feu ell, prenentli abdues mans y rabejantse dins la dolorosa serenitat de ses mirades.— Nó, hermosa; allò eran salves que galejavan la bona arribada del teu enamorat.

 La delicada transposició del jove feu somriure amargament á la donzella.

 Aquell continuá, tot menjántsela ab els uys:

 —Te trobo més hermosa que may, però traspassada d'un modo que'm trenca'l cor. ¿Que estás malalta, filla?

 —Sí, malalta d'anyorament, de passió d'ánima y... de tant fingir un valor que fa temps que'l som acabat. ¡Prou que t'ho contava en mes cartes, però tu no me'n creyas...!

 —Sí que te'n creya, filla, —contestá en Montbrió ab exaltament, adonantse de que s'enfos-