nentli la cara entre ses mans.— ¿Què puch ferhi jo, si som d'una manera que sembla com si les veus de la rahó no poden entrarhi en mon cor, sinó á forsa de punyalades?
En Montbrió que, desconcertat y sense sapiguer que fer, pugnava pera tornar á donya Dolors en son seti, copsá al vol aquell crit de suprema agonía de don Eudalt y ab son temperament admirablement afinat, ne comprengué tota la trascendencia. Aquell esperit enterch, rebelde y orgullós, aquella ánima que encara bategava irreductible dins un cos sense esma, aplanat y desfet, estava en la seva crisis. Y ell, que l'havía tantes vegades apunyegat sense compassió y qu'ara mateix acabava d'aglanarlo ab el pés de la catilinaria més cohenta qu'havía pogut, en son despit, conjuminar, se'n sentí vivament interessat.
Se li assegué al costat y prenentli les dues mans, ab les qu'escondía son plor, tal com se fa ab un nen á qui's vol afalagar, li digué, ab sa veu clara y reposada:
—¡Don Eudalt, mírim á la cara!
El pobre home obehí maquinalment. L'altre continuá:
—Vostè m'ha tingut sempre per un aixalabrat, per un busca—rahons, fins per un descamisat, però crech que may m'ha tingut per un embustero. ¿Es veritat?
Donchs, aixís, —continuá, veyent que don
