Eudalt assentía, —creurá lo que vaig á dirli ara. Vostè y jo no hem sigut may amichs, tal volta perque no'ns hem entès. Potser jo no he distingit prou en vostè lo que son idees del seu temps è influencies del medi en que ha viscut sempre, es á dir pecats de la seva època y de la seva escola, y al personalisar mos atachs, he sublevat son amor propi, portantlo á extremar sos procediments. En cambi vostè, imbuhit d'una escola plena de respectes humans, adoradora del fet consumat y del ordre material y que, ademés, professa la teoría de que sols els veys saben alguna cosa, m'ha prés per un criatura sense judici y fins sense educació ni vergonya, y me li he fet antipátich.
Per primera vegada, don Eudalt trobá que s'identificava ab les idees d'en Montbrió, comensant á assaborir els efectes d'aquell bálsam misteriós ab qu'aquest ungía les ferides per ell mateix obertes ab sa franquesa selvatge, y que tenía la propietat d'acabarli de rendir els cors. Ho demostrá ficsantli dolsament els uys á la cara y aclaríntseli un poch sa embotornada fesomía.
—Ara, —continuá en Ramon, que no'l perdía de vista, —comenso á pensar que vostè val més del que'm creya y espero qu'ab el temps vostè també rectificará son criteri respecte de mí.
Mes d'això ja'n parlarèm més llargament un altre día, —continuá, vegent que don Eudalt
