continuá:— Mestre, sembla que teniu ganes de acabarme la paciencia y ho lograrèu; ja aquest mati vos he topat al camí ral y m'heu assaltat com un lladre y m'heu fet foch, de qual delicte me'n respondrèu al seu día. ¡Basta de comedia! també dich jo. ¿Quí sou vos pera cohibir la llibertat d'un ciutadá honrat, que tranzita llibèrrimament per la vía pública, ni menos pera assaltarli'l domicili sense auto judicial? Avuy qu'als raigs explendents de la llibertat han caygut les cadenes de la esclavitut sota'ls peus del poble, fart de sufrir les vexacions dels tirans; avuy que s'han proclamat tots els drets del home, fins els inalienables, illegislables, indiscutibles è interminables; avuy que la democracia resplandeix com un sol, que la igualtat nivella totes les gerarquíes y que la fraternitat estreny en un sol llas á tots els ciutadans, es avuy que veniu, en virtut d'uns poders que ningú vos ha dat, á ressucitar l'absolutisme, proclamantvos rey, qu'es igual que dir tirá assedegat de sanch y or, á pertorbar la tranquilitat del comú, á explotar la bossa del contribuyent y, lo qu'es pitjor, á atacar la llibertat dels ciutadans y á comprometre les conquistes de la gloriosa revolució, que d'una manera tan admirable...
Proba de qu'en Montbrió conservava tota la serenitat, era la humorada de voler desmontar al seu adversari tirantli pels nassos tot una
