tan bé desentranyava un á un els sentiments dels seus cors, se trobavan igual que'ls primers pobladors del Paradís quan Deu els preguntava qu'es lo qu'havían fet del depòsit d'ignocencia que'ls havía confiat y, com ells, ajupían els caps de vergonya davant del dit inexorable que'ls hi posava al descubert les interiors miseries.
La conciencia havía ressucitat; la bestia humana era ben atuhida y podía en Montbrió reptarla y burxarla impunement.
Confosos y avergonyits, formats en grupos, silenciosos uns, altres sentats sobre les carretes, trulls, sòchs y altres mil obgectes de que estava ple'l cubert y sembrada la llissa, semblava que no sabían què ferse de les escopetes, retacos y altres eynes que'ls ballavan pels dits. Tots estavan seriosos y capficats y alguns fins semblava anessin á espurnejalshi'ls uys.
Era'l moment oportú pera entrar en la darrera facies del problema que l'enginyer s'havía plantejat. Ja'ls tenía despuyats de la roba de disfressa; era ja temps de tornárloshi la de persona honrada.
En Llissás hi ajudá, intervenint com á advocat del poble.
—Ja veurá, don Ramon, —deya, á la seva manera,— s'ha de dir tot lo que hi há. Aquí'ls pillos y criminals cregui que son ben pochs, y si tant m'apura li diré que, llevat del Cerdá,
