Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/438

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


somnis, ja que tinch la desgracia de que no vagin acordes ab els de vostè; déixinme en pau y tranquilitat, baldament sigui al darrer recó de la casa, que ja m'acontentaré ab el recort d'haver merescut les preferencies d'un home que... será tan boig y tan trapacer com vostè vulgui, però jo no conech pas encara qui sía digne de descalsarli una sabata.

 Y posantse les mans á la cara, com avergonyida de sos propis atreviments ò llassada de una lluyta tan perfidiosa com antipática, esclatá en amarchs sanglots.

 Confòs y aturrullat, don Eudalt arribá per fí á compendre que ni sabía lo que's pescava. Per fortuna, dels darrers fracassos n'havía tret quant menos el convenciment de la propin inferioritat, perdent aquell orgull que'l feya emmarranarse en ses capritxades. Fins arribá á entreveure la grandesa dels sentiments de sa filla y, sentintsen tocat, s'avergonyí de sa conducta, horrorisantse de veures de nou en el mateix camí que tants disgustos antany li havía portat. Sentí la necessitat de recular.

 —¡Y còm te'l estimas, filla meva! —feu dolsament, mirantla enternit y prenentli les mans.

 —¿Si l'estimo? —exclamá ella ab foch,— ni ho sé, perque no sé pas lo qu'es estimar una persona de fora casa, ni tinch termes de comparació ab qu'expressarme; no més puch dirli que n'estich corpresa desde que'l vaig conèixer,