Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/439

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que no més penso ab ell nit y día, que'm sento ab ell tan identificada, que ses paraules, sos conceptes y ses doctrines m'entran á dins com cosa propia; que'l veig gran, molt gran, per sobre de mí y per sobre de vosaltres tots, que us veig petits al costat seu, tan petits que fins me feu llástima, despertántsem un sentiment de fonda commiseració que'm mou á estimarvos més del que us estimava, ab el desitj de vèureus grans com ell, igual qu'aquella mare que sent aumentar son amor envers al nen malaltís y neulit, després d'admirar la robustesa y plenitut dels altres. Perque en bona veritat me sembla que tots soms malalts, tots soms raquítichs y disminuhits y sols ell es sanitós y ple de vida, y al vèureli escampar arreu aquesta salut, oferintla á dojo, al veure á tothom abocarse á la font del seu remey, me'n sento plena d'admiració, sense mica de gelosía, compadint caritativament als que's negan á beure en la seva font. Y quan penso qu'ha posat els uys en mí, convidantme á associarme á la seva obra, no puch menos que benehir á Deu, pregantli sols que'm fassi digne d'ell.

 En mitj del trastorn que li produhí á don Eudalt l'exaltament de la seva filla, comensá á entreveure un món nou, aquell món del que sovint n'havía sentit rafagades y ecos confosos, que prenía per fantasíes y veus de boigs, arribant á compendre una existencia moral