Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/441

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


sol ixent, aixís aquella ánima adolorida se sentí amarada d'inefable consol, al escalf de la besada paternal, y la mirada de sos grans uys blaus se creuá ab la de son pare, que la contemplava embadalit. Animada ab aquelles mostres d'entendriment, alsá'ls brassos, pass-Antloshi per sobre les espatlles y allargant el coll, refregá ses fresques y humides galtones ab les d'ell, decaygudes y pansides.

 ¿Heu tingut may una criatura abrassada al coll? Si li heu tinguda y, sobre tot, si aquesta criatura era carn de la vostra carn, aquell dols refrech de pell fina y molsuda com la dun préssech madur, aquell crich-crich d'un cor minúscul, batent lleuger com l'esperit d'un rellotge, el pessigolleig d'uns llavis humits y gelatinosos, escampantvos per entre la esbrotada pelussera del coll la escalfor tebiosa y rosada d'un alè sense mácula y'l panteix melòdich de una respiració fácil, ritmantvos sòns inarticulats á cau d'oreya, vos haurán fet fruhir una sensació sense nom, de reminiscencia paradisíaca, sugestiva, fonda y regeneradora com cap altra de les que lleva l'arbre de la familia.

 Donchs això es lo que sentí don Eudalt, admirántsen com d'una impensada troballa. Com si dins son cos s'obríssen comportes y ventalloles, rovellades per la inacció, li semblá que'l fluit vital circulava més lleugerament per son organisme, rejuvenintlo ab nova sava; allavors