d'un moribont. Y no obstant, allí tenía palpable altra vera manifestació á la Bellesa ab un nou esclat. May havía concebut la idea de la mort ab un carácter tan pacífich, tan íntim y, per dirho aixís, tan atractívol, però tampoch tan dolorós, tan commovedor y tan grandiós en mitj de sa senzillesa.
Però'l moment suprem s'anava acostant. La naturalesa, rendida, no lluytava ja; havían cessat ja les congoixes y desficis y'l cos descansava las y aplanat, no percibintse més senyals de vida que'l va-y-ve del pit y un pols sèch que decreixía com el moviment d'un pèndol que marxa per la sola forsa de la inercia. El ritme del agònich gemegó's feya cada vegada més suau, més cadenciós, més manyagoy, permètissem lo vulgar de la expressió, com el d'un nen adolorit que's condorm afofolat al pit de la seva mare.
En Ramon, de genolls á terra, sense abandonar may la má de son oncle, quals pulsacions contava maquinalment, estava á punt d'arribar al paroxisme de son dolorós arrobament. El silenci era casi absolut. En Pascal, ab les llágrimes creuantli sa impassible cara, alsava ab má tremolosa fins al capsal del llit un ciri encès, quals irradiacions esgroguehides ferían verticalment les testes casi juntes dels dos veys sacerdots, produhint clars y obscurs dignes d'un quadro de Rembrand. La del agonitzant
