Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/483

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


per primera volta, apartá sos uys d'aquella boca oberta, temerós de veure escaparsen... no sé què, y enfonzá'l cap entre la bánova del llit. Res vegé, però sentí acabarse aquell gemech prolongat, després de perfilarse com un cant de rossinyol, y les darreres polsades de la má freda que estrenyía entre les seves saltironarli d'assí de allá pels dits y... un lleuger refrech com un aleteig imperceptible; després la veu de mossen Isidro que deya:

 ¡Consumatum est! Requiem aeternam...

 Allavors sentí que li pujava del pit una onada indescriptible: era aquell espasme que tantes voltes havía sentit en sos arrebats d'artista y qu'ell descrivía com producte de la mística conjunció de l'ánima ab Deu, però al anar á esclatar, en lloch del crit de joya que li era habitual, fou un plor de nen que surtí de sa gola que, ressonant per l'arcoba y per la sala, despertá un eco dolorós que'l trasmeté per la cuyna, per la escala, per la llissa y per tot el veynat, y encara l'endemá repercutía per les valls de la parroquia y per tots els indrets ahont se coneixían les excelentes virtuts del Rector de Vall de Pedres.