er primera vegada desde que'l Rector ne eixí pera'l cementiri, posava en Montbrió els peus en aquella estancia, tan saturada del esperit senzill y bondadós del sant home.
¡Quína impressió més fonda rebé al entreobrir la porta! Per virtut d'un fenòmen que podríam dirne persistencia de les sensacions familiars ò simpatía sensitiva, percibí la imatge del seu oncle, clarament dibuixada dins de la cadira de brassos, corvat sobre'l réso ò la feyna. El vegé alsar el cap y dirigir vers ell sa bondadosa fesomía, un poch fosca per la concentració del treball, mes de sobte aclarida per una salutació carinyosa de dolsa sorpresa.
La visió fou instantánea, me se'n reproduhían de consemblants cada volta que's ficsava en els mobles y obgectes que li eran familiars, percibint sempre'l ressó de la seva veu, grave y lleugerament afònica. Després la imaginació
