Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/50

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


acaban pera creures semideus, quan no son més que pobres alienats, dubtan, negan yrenegan, fins d'ells mateixos; mes el pobre científich, especulant sobre'l fet, aglanat pel pes de la evidencia, pasmat sempre de lo que veu y sent, ¿de què pot dubtar, com no siga de ses propies forses, ni quin altre remey li queda que confessarse petit y mesquí davant d'aquest Esperit Puríssim, Sabi, Immens y Etern, fundador y regulador de totes les lleys?

 En quant á mí, li afegiré que fins n'he sentit el contacte d'aquest Esperit, ab una mena de frisansa, ab una suprema delectació, un no sé què d'indefinible é imponderable, qu'en certs moments, transformantme, m'identifica ab les armòniques sensacions que m'envoltan, emborratxantme d'intens plaher. Me diuen que això es la percepció de la Bellesa, mes jo, que crech que la Bellesa es Deu, me sembla que aquestes sensacions no son altra cosa que l'espasme produhit per la mística conjunció de Deu ab l'ánima.

 ¡Bene!, fill meu, ¡optime! —exclamá'l Rector, qu'havía escoltat ab la boca badada y llagrimejant l'expansió de son nebot; —jo me'n alegro infinit de veure que tens cap y respiras pel cor, però ara més que may sento no vèuret ab la carrera qu'era'l meu ideal. Allí sí que podrías esplatjarte sense perill ab aquests lirismes que tant t'agradan y allavors trobarías el