ncara li durava la exitació, que no bastava á calmar la ruixada d'aygua fresca que li queya damunt escorrentse per ses espatlles y les anques de la bestia, quan al passar per sota'l porxo d'una masía de gran presencia, sentí que'l cridavan per son nom desde dalt. Tirá les regnes y alsant el cap, reconegué la casa de Serra Bruna y vegé ab sorpresa qu'era son oncle que li deya ab son tò de veu entre plorós y rialler.
—Però, fill meu, ¿que t'has tornat boig per marxar ab semblant temps? ¿No havíam quedat en que m'esperarías si seguía la turbonada?
—L'he esperat fins que m'han tret á fora.
—¡Sants del cel! —exclamá'l vell esferehit com si pressentís algun grave contratemps ocorregut durant sa ausencia.— ¿Y quí pot haverte tret á fora de casa meva?
—¿Quí? La mala pua de la seva majordona,
