Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/75

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


aquella que mana més que l'amo, es qui m'ha despatxat en dejú, tractantme com á un gos foraster. Prou que li esplicará ella, afeginthi que li he dit tot lo que m'ha vingut á la boca, lo que no es cert, perque moltes més coses me he engorjades per consideració á vostè que la protegeix per més qu'ella'l deshonra.—

 Tals paraules en boca d'en Ramon no's comprenían sinó donat l'estat de sobrexitació en que's trobava. Son pobre oncle estava aplanat. Apoyantse de mans sobre la baixa barana del porxo, tenía'l cap mitg penjant, semblantse á la coneguda estatua del gladiador moribont. Son aspecte era tan llastimós, que per fi'l jove, qual bon cor era evident, se'n condolgué. Enfilant la gran porta mitj oberta de la entrada, saltá del cavall y entregant les regnes á un mosso que li sortí al pas, se'n pujá escala amunt, trobant al seu oncle al últim replá que l'esperava, fentlo entrar en el recibidor.

 Ab breus y concises paraules li explicá lo ocorregut, declarantli per fí que si, en lo successiu, volía vèurel, anés á la casa payral, ahont ocuparía sempre'l lloch de son difunt pare; però qu'ell á la Rectoría no hi posaría més els peus mentres criés semblant bestiola.

 El pobre capellá li tirá'ls brassos al coll, exclamant:

 —Fill meu, fés lo que't sembli, abandonam com tothom m'ha abandonat, però compadei-