—Mira, Ramon, en aquesta casa hi entro y surto com de la familia, honrantme ab una confiansa que, encara que immerescuda, me permet manarhi tant ò més qu'en ma propia casa; —aixó ho digué ab un cert retinchtinch que cobsá al vol en Ramon.— Vull dirte, donchs, que l'invitació de don Eudalt es coral del tot y que no es de lley que la refusis.—
En Ramon que, barret en má, havía cortesment correspost á la bona arribada de don Eudalt, respongué resoltament:
—Don Eudalt: jo agraheixo, com no's pot imaginar, sa invitació que m'honra més del que mereixo; però dech ferli notar que'l temps que fa en aquest moment el feya ja quan he montat á cavall, per lo que compendrá si deuen esser poderosos els motius que m'obligavan á marxar y ara m'impedeixen quedarme: d'això no n'hi dirá de menos el meu senyor oncle que'ls coneix.—
¡Y tal si'ls coneixía mossen Joan! Aquestos no eran altres, per una part, que la quimera qu'encara'l jove portava á dintre, y per altra, una especie de pueril complassencia que sentía al posar de relleu davant de son oncle la diferencia de procedir d'aquella persona á la que veya per primera vegada, comparada ab la de la seva majordona.
Seguía don Eudalt retenint al jove, que pugnava per desfersen; mossen Joan, patía crudelment
