Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/79

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


al considerar que per sa culpa, son nebot se veya empenyat en viatjar en dejú, essent prop de mitj día y tenint que fer més de dues hores de camí entre mitj d'un temporal desfet. Comprenía be qu'allò no era més qu'un contrapunt, un cop de géni del jove, y desitjava retenirlo, tant per evitarli les molesties consegüents á son descabellat propòsit, com pera mitigarli aquell mal recort de sa visita. Ademés, y era la pura veritat, el molestava en gran manera'l pensar en els judicis qu'aquella familia hauría de formar de tota aquella estranya escena. Se li acudí una idea y la posá en práctica tot seguit. Obrí la porta de la sala y desde son llindar cridá:

 —¡Montserrat! Vina, pubilla, á veure si tindrás tu més poder que ton pare.—

 Casi instantáneament, igual que si esperés sa entrada, com els actors en el teatre (senyal de que no caminava gayre lluny), aparegué una bona mossa, de cara frescal y fina, trajo de bon tall entre pagès y vilatjá, la que quedá parada, cubrintse ses galtes de lleuguera rojor, ensemps que apareixía la blancor de ses dents descubertes per un graciós somrís.

 —Vèges, —continuá mossen Joan,— aquí tens á aquest esterlocat de mon nebot, que s'empunya en passar de llarch y fanguejar per aquestos camins, dinant tart y malament á Vall-llosell, en comptes d'acceptar l'hostage qu'aquí se li ofereix. Digas, ¿vols que's quedi, sí ò nó?