—¡Y ara, mossen Joan! ¡Quína pregunta! —feu la noya, atansantse modestament alguns passos.— Es clar que s'ha de quedar.
—Donchs, mánali tu, perque ni á ton pare ni á mí no'ns obeheix pas.—
Les mirades dels dos joves se creuaren, parantse com corpresos y admirats l'un del altre, cosa d'un instant imperceptible. Els ulls de la noya s'abaixaren primer y, atansantse'ls dos fins á donarse les mans, digué ella ab cert graciós desembrás:
—Jo no'l convido pas, perque això ja ho ha fet el papá; jo sols li prech que no'l vulga desayrar, refusant el sopluig qu'ab tant bon cor ell li ofereix.
—Sento vivament, senyoreta, —feu en Ramon tant desconcertat,— el compromís en qu'em posa d'aparèixer com un ingrat, essent aixís que mon agrahiment per l'honra que m'ofereixen es superior á tota ponderació. Consideri que quan m'he posat en camí, malgrat el temps que fa, es perque sèries ocupacions me reclaman á Vich aquesta mateixa nit.
—Per que sèries que siguin tals ocupacions, no ho serán tant com el disgust que'ns donará'l seu refús, ni com el remordiment que'ns quedaría d'haverlo deixat partir en semblants circunstancies. Jo li prech novament que's quedi, y, si no ho vol fer per nosaltres, fássiho... pel seu senyor oncle.—
