Vés al contingut

Pàgina:Terra baixa (1897).djvu/42

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
MARTA, fugint de la banda ahont han rigut.

   Jo me'n aniré d'aquí avans de casarmhi!

SEBASTIÁ, rihent.

   Bo!

MARTA

   Nó, no me'n aniré; que'm tiraré per la resclosa; que jo'm vull morir avans de que aquest home!...

SEBASTIÁ, enérgicah y rabiós.

   No te'n anirás, ni t'hi tirarás á la resclosa!'M sents, Marta!'M sents? (Agafantla pel bras,)

MARTA

   Me fas por, Sebastiá! Déixam!

SEBASTIÁ

   Parlém clar, Marta. No t'he dit jo sempre que t'estimava á tú més que á tot lo del mon, y que t'estimaría sempre, sempre? (Riallas á dintre que repugnan á ella.) Y que no't deixaría may á tu, perque, encare que volgués, no podría deixarte? Respónme!

MARTA

   No ho sé! Sí, sí!

SEBASTIÁ

   Escolta; escolta. No sabs tu de cert, ben de cert, que si no entran diners á casa las tinch totas perdudas las hisendas? No t'he dit cent vegadas que no me la darán la pubilla Sala que no's pensin que tu y jo ja no som res, Marta? Que no ho sabs que l'oncle del mas Riutort m'ha desheretat per tu, y que si are tu't casas tot s'arreglará y podré treure las hipotecas y'ls embarchs que hi ha sobre'ls masos y las terras? (Ella ab lo cap baix.) Y, mírat: si jo no't portés tanta de voluntat, si no'm tinguessis tant... teu, Marta,'t diría: vésten, no tornis més; cásat lluny, y enganya á un altre que t'estimi. Mes jo no