Pobre Manelich! Donchs tothom la coneix la meva desventura! Donchs quan al casament reyan!... (Alt.) Oh, no cantis, per Deu! No cantis, Nuri!
Si no canto, home! Es que aixís ho acabaré més depressa aixó, y aniré per la teva!
Escolta, escolta, Nuri. Y qué diuhen més, qué diuhen?
Quí?
La gent. Aquells que fan: Pobre Manelich! Pobre Manelich!
Ah! Espérat. (Com qui se'n recorda de cop.) Ahir, sortint de missa, hi havía una colla que parlavan de tu. Jo que m'hi acosto, y tots se van callar, els remalehits! Veurás, veurás: jo que me'n vaig anar tot cantant y fent la distreta, y quan no'm veyan, m'hi torno á acostar de puntetas, y jo que 'ls atrapo.
Y'ls vas sentir?
Es clar, home! Veurás, deyan: «Pobre Manelich! Pobre Manelich!...» Y res més. Com l'altra vegada.
Quan lo sinyor Sebastiá ho sápiga la mata á n'ella!... Perque jo no me'n puch anar aixís sense dirli tot. (Ab neguit.) Si Deu feya que tornés avuy de ciutat!... (Passejantse.)
