Pàgina:Terra baixa (1897).djvu/92

MARTA

   Ah! (Satisfeta.) A la fí!

MANELICH, llensant el ganivet ab espant.

   Oh, Deu meu! Qué he fet jo!

MARTA

   Es sang! Sang meva! Y tu has sigut!... (Sostenintse á la taula.) Oh, quin goig! Si rich! Mira com rich! Y are rich d'alegria!

MANELICH

   ¡Malehit jo! Malehit jo cent cops, que soch com las bestias selvatjinas!

(Quedant assegut en una cadira y rebregantse'l cap entre las mans.)

MARTA, corrent á ell y cayent de genollsy abrassantshi.

   Nó, nó! Si't dich qu'estich contenta! Si jo vull que acabi's ab mí! Que jo vull que'm matis! Vina!... Aquí... á dintre'l pit!

MANELICH, volentse apartar ab terror.

   Nó! Nó! Déixara!

MARTA, plorant, sense deixarlo apartar.

   Si es que jo no puch viure d'aquesta manera'! (Ella's va apoderant del cor d'en Manelich.) Que he sigut ab tu la dona més dolenta del món; y aixó no ho puch desfer!... Nil passat de la meva vida tampoch, que no hi ha forsas que ho desfassin! (Ab desesperació.) Vina, vina; que en tant que volia viure no he tingut coratje per dirte'l qu'he fet jo y'l qu'he consentit, y are que'm vas á matar, are t'ho diré tot, are!

MANELICH, que l'ha volguda interrompre.

    Sí! Dígamho! Dígamho!

MARTA, sanglotant rabiosa.

    M'han tractat com á una pedra dels camins, que's