Vés al contingut

Pàgina:Terra baixa (1897).djvu/93

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

fa anar ab los peus perque rodoli! Mátam! Mátam!

MANELICH, subjectantla, plorant.

   Marta! Ay, Marta!... Si jo no't puch matar, nó, perque t'estimo, Marta! Testimo! Y t'estimava desde allá dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que's va fondre mirante. Y t'he estimat encare més al venir á trobarte, pobre de mí, devallant á salts, com l'aygua dels cims á ajuntarse ab l'aygua de la mar, que diuhen qu'es amarganta! Que ho siga de amarganta; que ho siga: ella atrau com tu m'atraus á mí; perque't desitjo y t'estimo, Marta! (Ella's vol despendre d'ell ab energia, bregant.) Y are més, are més; per... perque no ho sé'l perqué, ni'm fa'l saberho! Perque m'has enganyat potser; perque he sentit la calor de la teva sang; perque t'he respirat á tota tu tot jo! Y mira, per mí no hi ha lleys d'assí baix ni res que m'aturi, que'ls llamps y las mastraladas m'han fet lliure, y vull jo, perque ho vull. besarte y mossegarte fins á l'ánima, y estrényet en mos brassos ofeganthi en ells, confonent en un afany rabiós la mort y la vida, com á home y com á fera, que ho soch y ho vull ser sempre home y fera, tot junt, tot, contra de tu y ab tu, y contra tothom, tothom de la Terra. (La té á ella en sos brassos mitj desmayada. Mira cap á la banda de la cortina y se la emporta rápit á l'altra banda en sos brassos.) Y are que me la vingan á pendre! Ira de Deu! Que vingan! Que vingan!

MARTA

   Deu meu!

MANELICH

   Marta: ets meva!

(Aixecantla en sos brassos y anantla á besar.)
MARTA

   Nó! Nó!

(No consentintho y fugint d'ell.)
MANELICH

   Marta?!