Nó; perdonarme aixís, nó! Que tu'm perdonas perque no ho sabs tot encare. Donchs á saberho al punt, y per mí mateixa. Y després lo que Deu vulga!
A saberho, sí: mes no assí baix, Marta, que'l cel s'ha enterbolit ab lo baf de tantas miserias, y Deu no't veuría la cara quan parlessis.
Donchs allá dalt; y are mateix!
Sí, anémhi, sí, que allá's perdona tot: que no es com aquí baix, hont tot se corromp. Quin fástich! (Enduyéntsela.) Que allá dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conservan. Ves qué farán las ánimas!
Oh, anémhi; anémhi depressa!
MARTA, MANELICH, MOSSEN, després SEBASTIÁ.
Donchs qué tením de nou?
El Mossen! Oh, Deu meu!
Oh, y que veníu al punt, á fé! Veuréu: diguéuli al amo que li torno el molí, y... que grans mercés, Mossen. Y... prou; que, vaja, que m'enduch lo qu'es meu. Anémsem, Marta.
