fonch tornat en la gran ſala, e lo dinar era ja preſt, lo Rey pres per la ma al hermita e poſas en la taula, e feu ſeure lermita al coſtat ſeu fent li aquella honor que ell era merexedor. Eſtauen admirats los ſeruidors del Rey de la molta honor que lo Rey feya al hermita, e molt mes eſtaua admirada la virtuoſa Comteſſa: per ço com li acoſtumaua de dar caritat, e prenia molt gran plaer e conſolacio de parlar ab ell com li venia a demanar almoyna, que de les rahons ſues ſtaua molt aconſolada. E dolia li molt per la molta honor que lo Rey li feya, com mes caritat no li hauia feta, ſi be de ell hauia la natural conexença perduda. E dix a les ſues donzelles les ſeguents paraules: O com ſtich molt enujada de la mia gran ignorancia com no he feta molt mes honor an aqueſt pobre de hermita: car yo crech que ell deu eſſer home de ſanƈtiſſima vida com lo haja tengut tant de temps en la mia terra e no li he ſabuda fer la honor que ell era merexedor. E veix ara que mon ſenyor lo Rey qui es tan benigne e piados lo fa menjar al ſeu coſtat: a tots los dies de ma vida me dolra la poca honor que li he feta. O Rey virtuos pare de miſericordia, lo que yo he fallit ho ſmenau ara.
