puix lo Rey no pot hauer pietat de mi ni de mon fill. Lo Rey mogut de compaſſio de les adolorides paraules e lementacions de la Comteſſa, corrent dels ſeus ulls ſpeſſes lagrimes, apartas un poch, e dix als parents de la Comteſſa que la portaſſen a la ciutat. Dos cauallers qui parents eren de la mare e del fill, leuaren la adolorida Comteſſa de terra e en braços la portaren fins al portal de la ciutat, aconortant la en la millor manera que podien. Heus penſau voſaltres, dix la Comteſſa, aconortar la mia grandiſſima dolor? car com mes paraules me dieu de conſolacio, mes me turmentau e major pena ſent la mia atribulada anima. E per aqueſt ſol fill que a mi reſta yo ſo dita mare, e ſi aqueſt mor en la batalla, que ſera de mi triſta deſauenturada que haure perdut marit e fill e tot quant be tenia en aqueſt miſerable mon? E no fora millor yo fos morta ans que veure tanta dolor dauant los meus ulls, e hagues hagut vida lo meu marit e ſon fill? Quem valen a mi los bens ni les riqueſes, puix ſo deſtituhida de tot goig, plaer e conſolacio? E tot mon fet no es ſino abundar en lagrimes doloroſes e viure en continues lementacions. Almenys me fes Deu gracia que pogues atenyer a la vert e delitoſa riba del gran Riu, hon, oblidant los meus paſſats e ſdeuenidors mals, paſſes eterna e repoſada vida. Acabant la Comteſſa ſemblants paraules, lo fill feu principi a tal parlar: Senyora, yous ſuplich que ſia de voſtra merce que no
