les alimàries d'Ismailia cremallejaven ja tristament i el llac era una tenebra. L'endemà, tota aquella gran corrua de naus l'abandonava per a traslladar-se a Suez. Tot seguit, començàrem a veure, al costat del canal marítim, el canal d'aigua dolça que el ressegueix quasi paral·lelament fins aquella ciutat. El paisatge comença a ésser d'una uniformitat monòtona: la nua immensitat del desert a dreta i esquerra de l'espectador. El canal d'aigua dolça és una de les obres més importants de Lesseps i un dels episodis més notables de la perforació de l'istme. Les brigades havien de treballar en ple desert. Lo primer que allí mancava era aigua: tot un exèrcit de treballadors no es podia sostenir allí amb la que traginaven les caravanes. A primera hora, quan les obres no distaven gaire del llac Mensaleh, podien valer-se encara de la que donaven alguns pous escampats, fer-ne portar de la pròxima ciutat de Damieta o bé destil·lar-ne de mar. Però a mesura que els treballs avançaven istme endins, les dificultats anaven creixent. No hi havia aigua de mar ni de pous a prop, Damieta era lluny, la barrica plena costava ja vint-i-cinc francs. Ultra això, succeïa que, quan les caravanes topaven amb algun entrebanc, llur demora arborava de set els operaris i ocasionava un gros desordre als treballs. Les angúnies per la manca d'aigua creixien. Llavors fou quan M. de Lesseps va acordar pendre'n del Nil, encara que el tingués trenta cinc hores lluny, i conduir-la al desert per un canal paral·lel
