sentia miolar per la fumera aquelles ventades que s'emportaven pels aires les pissarres, ja se'l veia arrabassat pel mateix temperi a l'extrem d'un pal trencat, enarcant el cos en el batibull de l'escuma; o bé, per recordances de gravats de la geografia, se'l figurava devorat pels salvatges, quan no enrondat de goriles dins d'un bosc, o morint abandonat al mig d'una platja deserta. Però, d'aqueixes penes no en deia res a ningú.
La Sra. Aubain també en passava per sa filla. Les monges la trobaven excel·lent, però molt poca cosa. La més petita emoció la enervava. Havia hagut de renunciar al piano.
Sa mare havia exigit del convent una correspondència periòdica. Un matí que el carter no es deixà veure, es despacientà; tot era anar i venir de la finestra. Quatre dies sense noves, era ben extraordinari!
Per a consolar-la amb el seu exemple, la Felina li va dir:
— Jo, senyora, ja fa sis mesos que no en tinc!
— De qui, vostè?
— Ai ai !... del meu nebot!
— Txe ! El seu nebot!... —
I batent l'espatlla, la Sra. Aubain se'n tornà a la finestra, com volent dir: — Ja ni me'n recordava! — O potser, millor encara: — Què se me'n dóna a mi d'aquell gat de mar, d'aquell nyèbit; ja val la pena!... Vès amb qui comparava la meva filla, aqueixa dona! —
A la Felícia, encara que pujada amb duresa
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/31
Aquesta pàgina ha estat revisada.
