cop de sang, arrossegava un peu, i, veient que perdia forces, la de casa Simon, que havia hagut de tancar la drogueria, cada matí anava a estellar-li llenya i a bombar-li aigua.
Anà també perdent vista i s'avesà a ja no obrir les persianes. Passaven anys i la casa ni es llogava ni es venia.
Per por que la'n traguessin, la Felícia no demanava ni el més insignificant adob. Les llates del llosat es podrien i la dona aguantà tot l'hivern les humitats d'una gotera que li mullava el coixí. Passat Pasqua, escopí sang.
Llavors, la Simona cridà un metge. La malalta volia saber què tenia, però sorda com estava, no en pescà sinó un mot: «pneumònia». I com que ja li era conegut, exclamà entre dents i conformada: — Ah! com la senyora. — I trobà molt natural seguir el camí de sa mestressa.
La tongada de les capelletes s'acostava.
La primera la feien sempre al peu de la pujada, la segona davant del correu, la tercera a mig carrer. Enguany sobrevingueren disputes sobre això, i, per fi, les pabordesses van resoldre que la capella es fes al jardinet de casa Aubain.
L'ofec i la febre augmentaven. La Felícia es consumia de no poder fer res per la capella.— ¡Almenys hi pogués trametre alguna cosa! — Llavors pensà amb el lloro. A les veïnes no els semblava adequat; però el Sr. rector donà permís, i en quedà tan contenta la malalta que, després,
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/53
Aquesta pàgina ha estat revisada.
