prenia una altra angoixa més trista que la del somni.
Amb la pensió, la creu i el rèdit del diner col·locat, en tenia prou per a viure. Tots els quefers del dia se'ls tenia reglamentats, hora per hora, amb aquella precisió que l'ordre de bord arriba a infiltrar a qui hi ha servit llarg temps.
Ell mateix es feia el menjar, el llit, l'endreç de la casa, es rentava la roba, cert dia de la setmana, al patiet del darrera.
Una velleta de Portzic, la de can Gall, que passava cada matí, li feia la compra. I no és pas que al barri de la Recouvrance fossin pocs els braus vaixellers retirats com ell i sense família, que, més o menys decrèpits, esguerrats o de bon regent encara, i fins amb la cinteta groga al trau, anaven personalment a plaça amb la cistella al braç a comprar-se la minestra diàriament. No és acte que rebaixi, és ben cert; però a ell, tant la cistella, com les discussions i el regateig, li repugnaven.
Això no obstant, com tots els homes de mar, servava ell l'habitud de fer moltes feines que la gent de terra deix per a les dones, i així, amb tot i son noble aspecte de vell venerable, se'l veia, a casa seva, apedaçar-se els vestits, canviar-se els botons dels d'uniforme per a convertir-los en vestits civils i cosir encara àgilment amb aquelles manasses remagres que tants prodigis de força havien fet un dia. I no desplegava pas menys
