Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/87

traça en el conreu de les flors de son jardinet, l'única distracció abans somiada que no li havia fallit.
 L'arribada dels navilis, la gatzara que els vaixellers movien de nits pels carrers, l'eco llunyà de llurs: cantades, tots aquells gaudis del jovent en què ja no prenia part anys ha, li suscitaven ara enyorances que no el deixaven dormir en pau, que el feien botre del llit, obrir la finestra i parar l'orella al vent de mitja nit, que, regolfant per l'espadat veí, li portava el ressò de l'alegre rebombori del Recouvrance.
 A la primeria, àdhuc les primaveres li daven un xic de tristesa, una tristesa indefinible, com una mena de pena de no recordar prou. Les tebiors dels primers dies de maig el feien pensar en l'extrem orient, la terra on ell més havia viscut, on més vida havia gastat en dones. I durant les actuals nits de rosada i de refilets d'ocells, tenia a voltes visions de dones de raça groga; li apareixien mig difoses amb llurs túniques cenyides balancejant-se com allà baix amb ganseria xinesca, fent-li rialletes de gata maula, i se'n tornaven saludant-lo amb llurs para-sols plans i multiprisats com ombela de rovelló. Serien dones que ell havia segurament tractat qui sap a on i que ara li venien a la memòria; però ¿qué podien voler d'ell? Desapareixien, i ell ni es prenia la pena de seguir-les amb la vista.
 No obstant, un vespre, per allà a les nou, li agafà la rauxa de vestir-se i anar-se'n cap a