abans podia posar dolços a voluntat, ara ja no expressaven boi res; l'ombra de llurs parpelles mig closes ja fins li apagava aquell brill de guspires fonedisses; els trets de la fesomia se li conservaven encara correctes, però tan ressecs i exagerats, que semblaven els d'un rostre de mòmia de pirata, encartronada.
Al vespre, finit ja el traüt de la festa, quan ja no passava ningú i es trobava altra volta sol en ple silenci, el corprenia una tristesa encara més aguda. Adéu, estiu! Aviat tornaria l'hivern amb ses pluges, vindrien aquelles nits tan llargues i els dolors. Un estiu més, fos, com tants d'altres, dins l'abís de l'infinit!
Aquella fretura de morir-se ja no la sentia; ah, no! era massa vell per a sentir-la. Ara posava, més que mai, cura en conservar-se, s'aferrava amb totes les ungles al poc que li restés de vida.
I no obstant, mai el temps que ell hauria volgut enfrenar se li havia escorregut tan de pressa. Per ell ja res durava : els dies, els mesos, les es« tacions, li fugien sens treva, amb la llestesa i silenci espantosos d'allò que cau en la buidor.
Cert any va tenir un somni que l'espaordí molt. Una nit, somià que travessava una d'aquelles mars profundíssimes on ningú tem el menor entrebanc; tenia la llisor i color d'un marbre
