l'orella: «Tiquillo, fill; cavalls com aquexos no'ls ha vist fins ara la claror del sol.» Jo li contesto: «Y ja pots endressarte un pinyach a les boles dels ulls, que no'n veuràs d'altres ni tu ni cap persona nada.» Al segon vol tots los cotxes havían desfilat. Me van dexar lo passeig nèt com la vía del carril. En una paraula, vaig aplacar l'orgull de tot lo senyoríu de la ciutat que té vergonya. Rès més. Al endemà, carreteles, milords y tronchs y eugues y guarnicions anavan al encant. Tota l' altaristocracia's conformava d'anar a peu, perque no podía freqüentarse ab nosaltres y no rebre un sofocament d'enveja cada vegada que jo sortís ab lo tronch. Y vinga enviar desseguit propis y comissionats a París a cercar cavalls d'estampa y cotxes de primera, qu'als vuyt díes teníam a Barcelona un floreyo de carruatges de trinca y de bestiar a l'alta escuela que cap més potencia del mapa'ls pot tirar al carrer.
Pardon, si vos veyessiu los que tenim a París...
