totes!» Me fa riure la gent; ja'ls tinch, ja'ls tinch... què vol dir ja'ls tinch? Que no'ls he guanyat be y honradament? Que per ventura'ls he manllevat? O es que la gent te molt aviat etzibada la martellada? Tothom se creu que per que ja'ls tinch ja ho de tindre tot; ¡que n'hi hà de llana! Fa 50 anys que treballo, noy; vés, ja ho pots dir per tot arreu: jo y aquesta. No es veritat, Tuyetes?—deya acostantse a l'orella de sa muller.—A casa no s'ha fet malbé ni per vàlua d'una malla; y si la suhor que m'ha caygut cara avall bo y treballant se'm pagués al preu que val, jo sí que'ls tindría; però no'm quexo, ni'n vull més. Salut demano, axò sí que'ns manca. Té, per la gent ja'ls tinch; ¿y aquesta pobra qu'ara sembla una beneyta, sorda com una tapia en termes que may li puch dir: «Tuyetes, avuy farèm axò ò allò», perque haig de cridar tant que sembla que m'hi baralli y la gent se gira a mirarnos? Ara vés, pregúntalshi als que ho diuen si'ls tinch, què'n faig ni què se me'n dona. ¡Si'm fan sortir de tino quan ab una rialla que no'ls surt de més enllà de les dents
