me diuen: «Vosté sí que'ls té; qui pogués plorar ab els seus ulls...!» Volèusen anar al botavant, si us plau, més que tanoques, ignorants? Quan haurèu passat les angunies meves, quan sabrèu de quina manera jo y la dòna ens hem afanyat treballant y passant penes tots solets, aconsolantnos, y ningú venía a donarnos ni una set d'aygua, ni cap alivio...! llavors sí que us n'hagueram sentit grat de que'ns vinguesseu ab falagueríes; mes ara lo que teniu es enveja. Valdría més que treballesseu, bagarros, que no vindre a fer mofa d'uns vellets perque tenen quatre quartos.
— Prènguisho a la fresca, home, y déxils cantar; — li deya jo.
— No puch sentirho, noy; crèume, no ho puch sentir. Que's pensan que so felís y que no anyoro rès? Me deuen pendre per ximple, si s'ho pensan. Jo ja estich bò, gracies a Deu; però ¿y la Tuyetes? Còm li divulgas rès? Còm li parlas del noy, còm li esplicas qu'hem tingut carta, que ja té una nena y que'm diu: «Pare, díguili a la mare que la noya's diu Tuyetes, y que té la matexa po-
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/202
Aquesta pàgina ha estat revisada.
