situra de boca y'ls ulls negres com l'avia; que tothom la troba tan maca;» vaja, còm li dich tot axò? que farè riure als vehins que's pensaràn que fem les sombres y diràn ab falsa compassió: «quan ens fem vells ens tornem com unes criatures.» Ximples, estrofes! què saben ells lo qu'es esser vell pera donarne tantes entresenyes...!
— No s'ho prengui ab calor, déxi dir y fàssi la seva.
— Es que tota la vida que brego ab les matexes rucades. Quan lo noy se'n volgué anar a l'Habana tothom hi hagué de trobar lo seu sis ò as. «¿Encara no'n tenen prou, que'l dexan anar tan lluny? ¿Que s'han begut l'enteniment? Què faràn vostès dos solets sense'l noy? Home, vostè ja'ls té, y per quí ha treballat? No se'ls endurà pas al cementiri... Senyor Manel, vostè ja està ben calentó; vúlla que l'apexin, y ab lo que li podrà dexar a l'hora de la mort, no tindrà de treballar gens lo seu noy. Crèguim, no'l dexi marxar.» Seguían les dones y s'apoderavan de la Tuyetes: «Vàlgam María Santíssima dels set dolors! Y donchs,
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/203
Aquesta pàgina ha estat revisada.
