representant de «La Yesca Vegetal», societat contra'ls llamps y cremadures; l'Alfredo, aquell jove que fa jòchs de mans qu'agradan tant a les senyoretes; l'Enrich Batlle, aquell que canta (els goigs de Sant Prim); després aquell altre ros, no sé còm se diu, que toca tan be que va haver de tocar lo dos de casa les Pasquals perque no hi anava ab bons fins. L'hereu de casa Avellana, qu'es de club y tot lo día munta; en Paco Xarrapeta que sab fer riure tant, qu'imita molt be'ls coets y la serra y'l carril; y aquells escardalenchs, qu'hi deu haver algú que mengi per son compte, tan magres estan; aquells tan fantàstichs que semblan dos ninots de posar levites en los bazars, que sempre van plegats, que s'avenen tant que quan l'un està trist l'altre ja plora... y ademés altres persones que vostès no les conexen, ni jo, y fins me penso que ningú tampoch, salvo don Antonet y la seva muller.
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/229
Aquesta pàgina ha estat revisada.
