rès, a tota hora clavat al magí axís de nit com de díes; al últim aplaca la naturalesa y un té de cridar ausili per no emmalaltirse. Si pogués dir: ara que jo penso ab ella, ella també pensa ab mi, axò fora un alivio per tanta pesantor y un hom axecaría'ls ulls enlayre tan refet, tan aconhortat, pensant: aqueix es lo descans que cercava; d'un gros feix n'havem fet dos manadets.»
Tampoch me va tornar contesta y axís nos quedarem bona estona; jo, entretingut en donar cops a la corda qu'anava ensà y enllà com lo pèndol d'un rellotge, que per mi'im semblava'l de la mort, senyalant les últimes revivalles del meu esperit.
Tal vegada has donat poca forsa de màquina y no la enternexes; apréta, Perico, vaig dirme; desvapóra la sanch, maniòbra ab los ulls, qu'es aquí d'ahont surt la fortalesa del amor, y ab ulls y boca arréncat de frente, declàra l'incendi y rendèixla per ardencia, ò sinó, axò se't refreda, la minyona's desanima y't dona'l Deu t'ampari.
«Potser vaig errat, Colometa; veig que no'm miras sisquiera y'm
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/58
Aquesta pàgina ha estat revisada.
