alt lo teu trono y li pertoca allargar la distancia encara al qui té gosar y empresa per estimarte y llensarte mirades amoroses.
Si'm desprecías, fést ecompte que ja s'ha post lo sol pera mi; los meus ulls no hauràn goig de les alegríes de la claror y'm semblarà negra nit quan per tothom sía gran día. ¡Coloma, Colometa feréstega! déxat amansir, que porto bones intencions y una voluntat que ningú més te la portarà tan segura. ¿No veus qu'en tu comensan y en tu s'acabaràn, si no'm correspons, totes les grandeses del meu amor, y que cap altra dòna, ò ninfa de boniquesa, no veurà'l blanch dels meus ulls, ni recullirà cap mirada meva, ni sospir del meu cor, ni dolceses de la meva boca?
Tu y ningú més seràs la soberana d'aquexes devocions y de totes les galanures que m'iscan del cor, de totes les alabanses que se m'acudin al pensament y que'm surtin dels llavis, en riques ponderacions, en extrems de finura y humiliosa urbanitat. Per tu, mes ditxes rialleres; per tu, la pau del meu cor que vessarà incens olorós per amorosirte ab
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/61
Aquesta pàgina ha estat revisada.
