Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/62

obsequis de gran luxo; per tu'l goig de viure y ferte viure en dols benestar, cuydantme per mi sol dels fatichs y asprors que dona'l món y desbrossante'l camí de punxes malignes y destorbs fatigosos. ¿M'has sentit, Coloma blanca?»
 Vermella com una rosella, de tant en tant alsava'ls ulls y'ls clohía de sobte com avergonyida d'haverme mirat.
 «Perque jo tinch, — li vaig dir finalment,—una prenda teva qu'es la que m'ha emmetzinat. No enrejolis més, que no't vull sofocar.
 ¿Te'n recordas de la festa de Sant Antoni, ara farà un any? Tu vas ballar ab mi; si'n tenías de miradors, si'n gastava de vanitat, jo! Després varem anar al cafè; tu no volías pendre rès. Al últim te vaig fer portar melindros, bescuyts y moscatell; quan te'n havías beguda mitja copeta y tenías los llavis encara al cristall, jo tot d'una't vaig dir: Perdóna, Colometa, qu'hi hà una brossa aquí dins. Tu la vas apartar de la boca; tots dos nos la varem mirar y no la veyam la brossa. ¡Està clar, si no hi era! D'amagat teu me vaig beure'l moscatell