dolsa Barcelona, era la ocasió hont se solían dir quatre plagasitats, exides del bon humor, com per rescabalarse, ab aquella mitja hora de repòs, del enfeynament y escarràs del primer quart de jornal.
Posats en rotllo, drets y prenent cullerades de ranxo, lo cos acotat per no tacarse, cadascú hi deya la seva, corrent la conversa viva y animada per la rodona.
— ¿Què tenim avuy? ¿Platillo ab escalunyes? — preguntava un qu'esperava tanda.
— Y uns quants sigrons de calibre d'escopeta per treure'l regust de la carn; — li contestaren al acte.
— ¡Voto al món! — exclamava'l del costat. — Tot es vermell en lo ram militar. ¿Y ab axò'ns havem de mantenir les persones de sa casa? Diguèu que si aquesta rojor nos puja al nas, anirèm clapats de cara com les caderneres.
— Som de tropa, noy; volen adornarnos la fesomía.
— ¡Que n'exirèm de tremendos ab aquesta combinació d'escudella de mangre.
— No motegem la vianda. Axò es
Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/91
Aquesta pàgina ha estat revisada.
