Pàgina:Ultims quadros. Llibre pòstum (1906).djvu/92

ranxo veritable del senzill; los díes de gala crech que'l complican ab xorisso vermell, perque s'estobi aquesta pinyolada de sigrons.
 — Donchs, fa olor, — repren un d'aquells que tot s'ho empassa.
 — No me'n parlis. Lo que sobra s'ho venen als perruquers per omplirne pots de pomada.
 — ¿Y què'n fan un cop plens?
 — Ja es feta; tonto, pomada per la clenxa.
 — Ho tindrèm de tastar, — diu en Fèlix vacilant. — Després glopejaré llexiu. ¡Ex! quin gustot de ranxo y pebre vermell!
 — ¿Pebre, volías dir? Jo tinch entès qu'hi tiran un tros de rejola per fer sortir aqueix such tan encès. ¿Verdad, tu, Cocinero?
 — ¿Qué dices?
 — ¿No es veritat qu'hi tireu mahons a la caldera per pintar la salsa?
 — Habla en cristiano, que no te entiendo.
 — ¿Què hi posem qu'aqueix no ha menjat may pà ab oli? ¿Oy, tu?
 — ¡Otra! ni a ti tampoco.
 — Dice que está buena la morterada.