7—La gaia brida a una nuosa branca
lliga rabent—oh com l'amor és llest!—
i un cop segû el cavall, ja sols li manca
lligar al cavaller; i prova, i prest,
tombant-lo a viva força, el veu retut,
per més que a son desig no el té vençut.
8—Així que ell cau, ja és ella vora seu:
llargs tots dos, sobre els colzes, de costat;
i ella l'amoixa; mes si un gest de greu
li veu tan sols, ja el té bocatancat,
dient-li a besos panteixants d'agravis:
«Si és per renyâ'm, no obriràs més els llavis.»
9—Crema an ell la vergonya, i ella amb plor
li apaga el virginal foc de la cara,
i amb sospirs i amb son tou de cabells d'or,
de ventejar-lo acariciant no para.
Ell repta sa immodèstia i mala acció...
i tot ço que vol dir, mor d'un petó.
10—Com l'àguila dejuna i famejant
clava el bèc desfent òs, carn i plomada,
batent ales golafre i engorjant
fins que presa no hi ha o es sent saciada
tal Venus besa al noi tot ço que veu,
i per 'llí on ha acabat comença arreu.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/17
Aquesta pàgina ha estat validada.
